Probablement, un dels candidats més oblidats de la història electoral nord-americana deu ser Alf Landon, governador republicà de Kansas i rival del demòcrata Franklin Delano Roosevelt en les eleccions presidencials de novembre de 1936. Roosevelt es presentava llavors al seu primer intent de reelecció, i la campanya electoral prometia ser més animada i ajustada que quatre anys abans, quan el ressentiment popular contra el president Hoover per la seva manifesta incapacitat a l’hora de bregar amb la Gran Depressió era tan intens que, per obtenir la victòria a les urnes, a Roosevelt només li va caldre proclamar ambigüitats i evitar curosament les sortides de to. El 1936, en canvi, amb la comunitat empresarial confrontada a la Casa Blanca per una reforma fiscal d’intenció progressiva i per les noves garanties atorgades al dret d’afiliació sindical, el panorama polític semblava haver canviat radicalment. Aquest cop, el president hagué de fer front a un candidat que comptava amb el suport d’una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació i amb el generós ajut financer d’algunes de les famílies més destacades de l’aristocràcia empresarial.
Malgrat tot, Roosevelt decidí no fer cap esment al seu rival durant tota la campanya. El candidat demòcrata es presentà com el defensor insubornable dels interessos materials de la majoria popular i dels ideals polítics d’una autèntica democràcia, lligats amb coherència per la millor tradició del republicanisme democràtic: “Els homes necessitats no són homes lliures”. El seu enemic retòric no era Alf Landon, sinó els “monàrquics econòmics”, la minúscula minoria d’oligarques que havia provocat la catàstrofe econòmica i que només era capaç de mantenir la seva injustificable preeminència en les institucions estatunidenques a base de candidats-titella, ideats per guarnir el brutal domini dels diners sobre la política amb una inofensiva caricatura de pluralisme democràtic. La popularitat del programa reformista de l’Administració Roosevelt, l’anomenat New Deal, així com l’encert d’una campanya electoral basada en l’abandó deliberat de la vella i fatigant política de la lluita entre partits, propiciaren un èxit electoral inapel·lable: Roosevelt superà el seu ignorat rival republicà en més de deu milions de vots. Landon, per la seva banda, només aconseguí guanyar en dos petits estats de Nova Anglaterra: Maine i Vermont.
La consciència sobre la futilitat de centrar el discurs polític en la lluita entre partits no és patrimoni exclusiu de Roosevelt. Un cas recent és el d’Andrés Manuel López Obrador, el carismàtic líder de l’esquerra mexicana, exalcalde de la capital i víctima de dos fraus electorals consecutius en les darreres eleccions presidencials. López Obrador sempre aprofita les intervencions públiques per il·lustrar els seus oients sobre el caràcter criminal i insaciable de l’oligarquia que governa realment el país. A penes perd el temps atacant els dos partits reaccionaris de què se serveix alternativament l’oligarquia mexicana. Aquí mateix, a Catalunya, a un antic diputat comunista dels anys vuitanta li agradava explicar que la desfeta de les esquerres durant la Transició es devia, en gran part, al fet que “ens van voler fer canviar la lluita de classes per la lluita entre partits i ens ho vam empassar”.
Ara que s’apropa una nova convocatòria electoral, seria d’agrair que els candidats d’esquerres no perdessin el temps atacant els dirigents dels grans partits com si aquests fossin tan rellevants com els agrada creure. Si sabem que Espanya i Catalunya ja estan intervingudes de facto per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), i si som conscients que els polítics professionals dels grans partits aspiren, a tot estirar, a fer de majordoms de l’oligarquia financera local... per què s’hauria de fer una campanya convencional, de molt personalisme i poca personalitat, amb cartells dissenyats per companyies de publicitat comercial, amb lemes i somriures quasi indistingibles dels partits del règim? Per què s’hauria d’entrar en jocs de declaracions que només interessen a
la minoria d’experts politòlegs que viuen d’explotar el procés de futbolització
de la política? En comptes de deixar-nos arraconar en un marge respectablement esquerrà del pessebre electoral, bé valdria la pena aprofitar aquesta oportunitat de projecció mediàtica per endegar una campanya d’educació i denúncia –rigorosa, documentada i raonada– sobre qui és, què pretén i com s’organitza l’1% més ric de Catalunya, Espanya i Europa, i sobre els horitzons d’emancipació política i social que s’obriran quan aconseguim encetar un procés de ruptura democràtica i de liquidació del neoliberalisme similar als que ja s’estan produint a bona part d’Amèrica Llatina.
